JUSTIFICACIÓ DEL BLOG, O DE LA GOTA QUE HA FET VESSAR EL BAS

Posem que diverses circumstàncies de la vida quotidiana consisteixen en ser com una mena de bans que més enllà de l'ordeno i mano, i per tant de la seva obligatorietat sota pena d'alguna mena d'exclusió social en no portar a terme allò manat, el que trobem és un ramat de falses justificacions mancades de sentit, els motius reals de les quals pugnen, sempre a l'ombra, contra el que és raonable. Pugnen, i si vencen obtenen la victòria entre una petita o gran majoria, malgrat la corona d'absurds, o bé de pobresa mental, que poden desencadenar, els tals bans d'efecte, i desafecte, quotidià o molt freqüent.

Procuraré, segons m'he trobat o em vagi trobant amb aquesta mena de contrasentits, exposar-los en aquest blog, junt amb el contra-ban que procurarà distingir entre el que sembla raonable (és a dir assistit per la raó) i allò que s'ha pretès escolar com a tal, és a dir com a raonable, no sent-ho.


Senyalo com a significatiu no haver escrit raó amb majúscules. Les circumstàncies a què em refereixo i que se'ns imposen són quotidianes i, clar, concretes; la raó per aquestes qüestions em sembla que ha de ser la senzilla raó que fa de sedàs en destriar el gra de la palla. L'altra, de Raó, temps fa que va caure, primer de la gràcia i desprès de la glòria. És, aquesta de cada dia, una raó humil i mancada de poder, per la senzilla raó -fem-ne ús, ja- que estimem més la lluentor i tovor de la palla que la consistència del gra, tot i ser, aquest, llavor de possibilitats o nutrient de realitats.

Però provem a veure que passa.
Imaginem un renovat -i a més a més en vies de generalització- gust pel gra. He dit, tan sols, imaginem. Alguna fase de les crisis són terreny adobat per la tan temuda facultat (si no agrada la paraula facultat poseu-hi capacitat). Temuda potser per alguns, si cadascú s'atrevís amb el conreu de la seva pròpia imaginació obrint les tanques que la impedeixen -cosa que pot arribar a ser molt costosa. Descentralitzant-la, d'aquesta manera, dels àmbits consagrats on els benpensants i els respectius oficiants la reconeixen com estant en el seu terreny propi: en l'art i l'espectacle, en la ciència i altres sabers, en les empreses i iniciatives de caire econòmic, en la publicitat...

LARS DANIELSSON

dissabte, 3 d’octubre del 2009

FAIG SABER QUE... TRES

BAN


(En altre punt i altre instant)
-I com és que amb la... (la titular de la plaça, ara necessàriament de baixa per accident) aquest nen no es passa, amb tanta virulència i fins i tot ni gens ni mica, en el seu comportament; però sí que ho fa amb aquesta (jove) mestra substituta, eh?!, aah!!
(Aquest "eh?!, aah!!" desferma, en la soga de les sospites, el nus de les ambigüitats: ah doncs, no ho farà tant bé aquesta jove? O, potser, malament, ho farà la tal substituta? O, doncs no li falta res per aprendre!! O, potser, no són tant del nen, les mancances i necessitats; que potser ho són més de la nova mestra; oh... Què es voldrà dir amb aquest "eh?!, aah!!", potser alguna cosa de caire més constructiu? No es pot saber, només l'ombra de la sòpita i el Sol de la superioritat a favor d'un en detriment de l'altre queden com a coses aparentment més patents. Superior és la mestra que millor controla a quest nen que no pas aquella que no el pot controlar, podria ser la formulació final d'aquest petit episodi .



CONTRA-BAN


No obstant a aquesta jove mestra, molt jove, hi ha mares que li agreixen el fet de veure a les seves filles d'infantil etapa més desinhibides, alegres i entusiasmades per les tasques escolars. L'agraïment arriba fins el punt de ser invitada, per elles, a sopar i no contentes amb això li fan no sé quin regal; regal que la jove mestra troba excessiu, doncs amb el sopar i la bona relació, sense confondre papers, en tenia, segons diu, més que suficient.

I sense particularitzar tant, considerada en una ràpida i intuïtiva panoràmica, sembla evident, per no pocs detalls, que aquesta jove mestra també estima la seva professió, que tot just, ara, acaba de començar.

Aquí la raó, la quotidiana raó, es veu colgada per un cert gruix de palla, de la que malgrat ser palla, una tona és una tona de pes, que si s'arriba a concentrar en una superfície mínima es constitueix en una gran pressió. Per què, es pregunta la raó, han de ser més unes qualitats i no pas tant unes altres. Per què si el seu regle de mesurar, el seu criteri, no minva el valor davant l'experiència d'una mestra de llarg i experimentat rodatge; però tampoc s'escurça, ni es dilata, davant l'entusiasme, la imaginació, i les delicades bones maneres (m'agrada més que tècniques, bones tècniques) que no troben encare el tracte més encertat per allò molt més complexe; perquè, la raó del dia a dia, ha d'afegir un pam més a un costat, que necessàriament l'haurà de sostreure de l'altra banda? I a la raó, per molt quotidiana que sigui, no li agrada treure i posar, no li acaba de fer el pes. S'adiu molt més, tot i que no exclusivament, amb els valors que no pas amb els preus o altres quantitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada