FAIG SABER QUE... CINC

BAN

Aquest Ban està escrit sobre la cel·lulosa de les bones intencions. No obstant les seves bones intencions, conté, però, un cert "ordeno i mano" absent de sentit; si més no, presumiblement, per algunes persones; potser bastants.

Per la resta, és molt provable que al revers del full del Ban es puguin escriure, amb significació i lletra pròpia -manuscrita- un relat viu en termes no ja de solament bones intencions sinó que a més a més de bons resultats.

Però tots aquest bans i contra-bans d'aquest blog hauran d'estar escrits amb la raó petita; amb la més petita de totes les possibles raons; que és la raó particular, que per a ser, jo, extremament concret diré que es tracte de la meva raó. Tot i que per ser precisament una raó, si veritablement ho és, ha de ser familiar i reconeguda per molts.

Així diuen algunes del les proposicions -que donen la tònica de tot el Ban a considerar i que no cal transcriure- sota el rètol de ALIMENTAR LA NOSTRA AUTOESTIMA, que és part, el tal epígraf, d'un cert curset, fa temps tingut.

1. Adonar-te que tens dret a no ser perfecte.
2. Viure la vida segons les teves conviccions i els teus sentiments, i no segons les expectatives dels altres.
3. Tenir seguretat per defensar el teu propi criteri quan hi ha opinions adverses.
4. Etc., etc.

CONTRA-BAN

Vet aquí allò a què es poden comparar aquestes oracions:

En les tres es poden establir dues parts ben diferenciades: A) Tens dret a no ser perfecte, B) Adone-te'n; A) Viu la vida segons les teves conviccions i sentiments, B) No segons les expectatives dels altres; A) Hi ha opinions adverses, B) Malgrat tot, tingues seguretat; A)Etc, B) Etc.

Per no poques persones, són comparables aquestes oracions compostes, a aquella experiència, per tots tinguda en algun moment o altre, en què un es troba davant una taula, taulell o -altres temps- taquilla d'algun establiment de l'administració pública. Un porta els papers degudament emplenats al taulell A i, després d'un temps de llarga cua; cara a cara amb el funcionari pertinent, aquest ens diu que l'entrega dels documents és a la taula B. A la taula B, no hi ha, en aquell moment i successius, ningú.

Busquem una imatge molt més bucòlica. Imaginem-nos perduts en un bosc. De sobte trobem un cartell orientatiu. És el cartell A que té forma, clar, de fletxa i que ens dirigeix vers B. Un cop arribats a B, la fletxa de B ens retorna cap a A; tot i que nosaltres percebem, entre boires que poden arribar a ser molt espesses, que la solució a la nostra desorientació està a prop de B; però un abisme molt pregon ens en separa. Tenim molta por -que aquest pot ser el nom de l'abisme: POR-i no saltem; de fet pots caure al buit.

Completem les comparacions (que no sempre són odioses). Abusant de la nostra imaginació veiem-nos llegint qualsevol de les oracions compostes 1, 2, 3, i etc. en el fons d'aquell penya segat.

La qüestió DE CAP MANERA RETÒRICA és, per tant, com saltar amb certes garanties o com sortir del fons del penya-segat, per a anar pels rellues i les valls de l'autoestima?

FAIG SABER QUE... QUATRE

BAN

(Sense anar més lluny, i en un cert temps, jo mateix per dins, sense dir res a ningú)
("Bé vaja, aquesta companya, s'haurà passat més de trenta anys fen i dient el mateix. I, sovint, quan es dirigeix als seus alumnes, en això que no sé perquè ni diu tutoria, els injecta "moralina" en vena mental. Actes ben distints, aquests d'adoctrinar i tutelar. Res a veure pensar en lloc d'un altre amb tractar el terreny d'un altre per afavorir l'aprenentatge, ell, del seu propi cultiu. Haurà de ser meva la seva pròpia collita? O seva, la meva? Farà que sigui pròpia d'ell la collita amb eines del perquè sí o del perquè no doctrinal; encare que, posem per cas, el contingut de la tal doctrina estigui vestit amb llargs plecs de vestimentes democràtics? ¿No és doctrinari tot allò que pretén o aconsegueix passar intactes els resultats finals, els preparats ja fets i amanits; no atorgant alhora cap atenció al fet que un és el seu propi procés: no preparis res, no procedeixis a res, no amaneixis res perquè tot ja és, o bé com sempre o bé t'ho donaran fet nouet de trinca, no busquis més novetats; tu de l'única cosa que t'has de cuidar és de fer per tenir, o bé productes o bé experiències i prou; desplegar, oferir, donar, vessar, que és allò en què tot proces també consisteix, això ja ho faran els altres per tu, en lloc teu; tu rendeix, produeix i calla).

CONTRA-BAN

No obstant, la companya al·ludida en el Ban és escoltada pels seu alumnes, reconeguda com a bona mestra, diuen ells mateixos; els agafa, a ells, interès pel medi, especialment pel medi social, i els fa exercir el valor, incalculable, del respecte; i reben, oportunament, una de les màximes expressions d'amor: els límits. Al·lucinen i queden positivament embadalits amb la seva senyoreta de la que tantes coses aprenen.

Així que la raó que en al final del BAN se la veu enlairar sobre sí mateixa, va haver de rebre el correctiu per recobrar el seny i gaudir del plaer de veure's força lliure de les modes d'un moment o d'un altre, i adonar-se'n que el món no acaba precisament amb elles; que malgrat la ideologia del mercat, no tot comença i acaba amb la moda.

Tot i que, malgrat el correctiu, ni vol -la raó de cada dia- ni pot menysprear les seves revolades crítiques que tenen l'afany, assolit o no, de discernir el més valuós d'allò que no ho és tant; o, fins i tot, gens, malgrat les al·lucinants campanyes publicitàries.

FAIG SABER QUE... TRES

BAN

(En altre punt i altre instant)
-I com és que amb la... (la titular de la plaça, ara necessàriament de baixa per accident) aquest nen no es passa, amb tanta virulència i fins i tot ni gens ni mica, en el seu comportament; però sí que ho fa amb aquesta (jove) mestra substituta, eh?!, aah!!
(Aquest "eh?!, aah!!" desferma, en la soga de les sospites, el nus de les ambigüitats: ah doncs, no ho farà tant bé aquesta jove? O, potser, malament, ho farà la tal substituta? O, doncs no li falta res per aprendre!! O, potser, no són tant del nen, les mancances i necessitats; que potser ho són més de la nova mestra; oh... Què es voldrà dir amb aquest "eh?!, aah!!", potser alguna cosa de caire més constructiu? No es pot saber, només l'ombra de la sòpita i el Sol de la superioritat a favor d'un en detriment de l'altre queden com a coses aparentment més patents. Superior és la mestra que millor controla a quest nen que no pas aquella que no el pot controlar, podria ser la formulació final d'aquest petit episodi .

CONTRA-BAN

No obstant a aquesta jove mestra, molt jove, hi ha mares que li agreixen el fet de veure a les seves filles d'infantil etapa més desinhibides, alegres i entusiasmades per les tasques escolars. L'agraïment arriba fins el punt de ser invitada, per elles, a sopar i no contentes amb això li fan no sé quin regal; regal que la jove mestra troba excessiu, doncs amb el sopar i la bona relació, sense confondre papers, en tenia, segons diu, més que suficient.

I sense particularitzar tant, considerada en una ràpida i intuïtiva panoràmica, sembla evident, per no pocs detalls, que aquesta jove mestra també estima la seva professió, que tot just, ara, acaba de començar.

Aquí la raó, la quotidiana raó, es veu colgada per un cert gruix de palla, de la que malgrat ser palla, una tona és una tona de pes, que si s'arriba a concentrar en una superfície mínima es constitueix en una gran pressió. Per què, es pregunta la raó, han de ser més unes qualitats i no pas tant unes altres. Per què si el seu regle de mesurar, el seu criteri, no minva el valor davant l'experiència d'una mestra de llarg i experimentat rodatge; però tampoc s'escurça, ni es dilata, davant l'entusiasme, la imaginació, i les delicades bones maneres (m'agrada més que tècniques, bones tècniques) que no troben encare el tracte més encertat per allò molt més complexe; perquè, la raó del dia a dia, ha d'afegir un pam més a un costat, que necessàriament l'haurà de sostreure de l'altra banda? I a la raó, per molt quotidiana que sigui, no li agrada treure i posar, no li acaba de fer el pes. S'adiu molt més, tot i que no exclusivament, amb els valors que no pas amb els preus o altres quantitats.

FAIG SABER QUE... DOS

BAN

(Alguns cursos passats, en algun altra lloc, en algun altre moment). Comença el curs següent i se'm diu que no continuaré amb la coordinació del cicle ja que és millor que posi en practica el projecte. No obstant el fet va ser, en aquell curs i successius, que l'aplicació d'aquell esbós de projecte, que va néixer d'una situació real i concreta, i amb possibilitats d'èxit (sempre relatiu, clar) mai va ser reclamada malgrat haver-hi situacions que, crec, la requerien. Va ser utilitzat aquell granet de possibilitats com a excusa per fotrem fora de la funció de coordinador.

CONTRA-BAN

-És insuportable, uns quants alumnes de la meva classe s'han agredit al pati en un moment en què jo no hi era. Les classes es fan molt difícils de portar, gairebé impracticables. Ja no sé que fer.
-Si et sembla bé, el que jo puc fer és reunir els alumnes que creen malestar i possibilitar que parlin. Com hi ha dos grups d'alumnes implicats, faré dues reunions; que cada part expressi la seva versió dels fets. Jo em limitaré a moderar i a intentar destacar les incongruències que en l'expressió vagin sortint. Un cop fetes les dues reunions en faré una tercera amb les parts enfrontades, amb la finalitat que s'expressin i s'escoltin; que la confrontació sigui en tot cas, verbal i moderada per mi. Jo continuaré moderant, la finalitat és que cadascú consideri i accepti la part que ha posat originalment en la situació per fer-la conflictiva. Dedicaré les estones del pati per això.

Les reunions amb aquests alumnes de 6è van resultar ser molt positives. Va ser la tutora del grup classe que passats uns dies em va dir que el grau de tensió a la classe va baixar considerablement, que la cosa anava millor. Per la meva part, en el desenvolupament de les tres reunions vaig observar que els alumnes anaven considerant els fets reconeixent, per ells mateixos, els seus errors i algunes possibilitats per encarar les situacions conflictives d'altra manera.

Animat per aquests fets elaboro l'esbós mínim d'un projecte per posar en pràctica i a prova en situacions similars a les que el van originar. Al final del curs és acceptat. Comença el curs següent i se'm diu que no continuaré amb la coordinació del cicle ja que és millor que posi en practica el projecte. No obstant el fet va ser, en aquell curs i successius, que l'aplicació d'aquella idea que va néixer d'una situació real i concreta, i amb possibilitats d'èxit (sempre relatiu, clar) mai va ser reclamada malgrat haver-hi situacions que la requerien. Va ser utilitzat, per tant, aquell granet de possibilitats per fotem fora de la funció de coordinador.

He de matissar: en alguna situació similar a l'esmentada i a nivell, novament, de companys, junt amb la tutora corresponent vam intervenir en una altra reunió amb alumnes, per reconduir algunes dificultats destacables. La cosa, de nou, va anar bé, segons em va dir la companya mesos després, afegint que "com és que es buscaven sortides per les situacions conflictives entre alumnes si ja hi havia la proposta teva per desenvolupar i que ella havia notat que podia donar bons resultats?"

Vet aquí la raó laboriosa, la que s'estima més recollir gra rere gra i que vol arribar, sense afany utòpic (és a dir que si no pot ser, doncs que hi farem), a la generalitat d'un graner. I vet aquí la impotència, potser aparent, d'aquesta raó.

Fa ja molt de temps que vaig seguir un debat conduit per un periodista, exel·lent pel meu gust, que no recordo el seu nom -força conegut, per altra banda- en el que es destacava -en el debat- una idea: els europeus estem educativament emmotllats, gustosament a més a més, segons un motllo jeràrquic. Tot ens ha de venir d'a dalt, de les jerarquies superiors o d'un marc abastador superior que ens acabi dient el què, el quan i el com fer i el què, el com i el quan no fer, i llavors fem o no fem; i el que és extremament cridaner, aquell que fa molt en aquest sentit i segons aquest emmotllament és considerat molt responsable i un model a seguir. Clar que aquesta idea és un record i alguna cosa collida en altres conreus i temps hi hauré afegit.

FAIG SABER QUE... UN

BAN

(En algun lloc, en algun moment)

-Mira, hem pensat que per ser aquesta la primera reunió amb la família del nen, fora millor que no hi fossis.
-El fet de ser la primera reunió no és pas una raó que justifiqui que jo hi sigui o no hi sigui.
-Ja, però hem pensat que per ser la primera, de reunió, no hi estiguis. Estaran el psicopedagog, la tutora del grup classe a la qual pertany el nen, un altre i jo.
-Bé suposo que del que es tracte és d'acatar. Si no hi ha raó que se'm mostri suposo que allò que he de mostrar és submissió. Veig que allò del que es tracte és d'acatar.
-Sí, d'acord.
(Jo marxo amb el corresponen cabreig que la tristor no fa altra que considerar, ja que el cabreig va per dins i d'allí no surt sinó en una vaga expressió de tristor i cert, no massa pesat però, desànim).

CONTRA-BAN

Pertanyo, dins del meu treball a l'escola, a una comissió de convivència (de tal manera n'hi diem al centre i així consta). Durant un bon grapat de reunions del curs passat tractem els successius incidents d'un nen que té serioses, i jo diria que extremament serioses, dificultats amb la seva personalitat; personalitat necessàriament en formació, malgrat tots els entrebancs: és un nen que inicia la primària.

De tot el tractat en el curs passat en aquesta comissió, dirigida a oferir el millor ajut pedagògic possible a aquest infant i a altres, m'he anat formant una idea molt vaga i hipotètica d'aquest alumne i les seves severes contrarietats i conflictes manifestos. Per ser nouvingut, aquest alumne, durant el present curs també assistirà a l'aula d'acollida. Sóc per tant, junt amb la tutora del grup classe de referència, cotutor d'ell.

Tenim per ara que: pertanyo a la comissió de convivència que tracta d'ajudar l'aprenentatge (dintre de les mancances i limitacions existents) en casos de serioses dificultats a alumnes molt necessitats; tinc la meva pròpia idea, igual que els meus companys de comissió tenen la seva, d'aquest infant; sóc tutor, en part, d'aquest nen, la qual cosa vol dir que el tindré algunes sessions programades, cada setmana durant tot el curs. Formo part també, actualment, de l'equip de mestres que l'atendrà, cadascú a la seva aula o segons la seva especialitat durant el present curs; he tingut ja un parell o tres sessions d'aprenentatge amb aquest alumne que m'han donat una idea molt gràfica i, per tant, didàctica que abasta el nen, els seus familiars, els companys que van fer una molt bona tasca amb ell el curs passat i els companys que l'atendran durant el present curs. Crec que tinc una bona imatge, comunicable, de conjunt de la urgència i gravetat de l'assumpte per oferir a la família del nen.

Tinc, per altra banda, certa formació en una branca de la psicologia a base de cinc cursos, realitzats a la meva localitat, de reunions un cop per setmana amb professionals de la medicina, la psicologia i la psiquiatria; i també tres cursos en una associació catalana amb seu a Barcelona, la formació que ofereix la qual actualment -i no pas quan jo hi assistia- és màster per la Universitat de Girona. Això no vol dir que jo apliqui directament aquests coneixements: soc mestre i no tinc ni la formació suficient (ni la bogeria injustificable de barrejar aquestes coses) per ser psicòleg; però sí que crec que aquesta formació complementària em situa en un punt de vista molt interessant pel meu treball.

És per tot això que em vaig oferir voluntari per estar a la reunió, important per ser precisament la primera del curs d'aquestes característiques. Els començaments són, presumiblement, els millors moments per encaminar una situació complicada.

Què és en aquesta situació allò més raonable? Primer: segurament que tindrien raons perquè jo no hi fos, o potser no, i aquest seria el pol més oposat a la raó: un cert grau d'irracionalitat (de la que tots, per cert en tenim un cert grau); la que em van donar, però, no n'era, de raó. Segon: allò més raonable hagués estat alguna cosa així com:

-Què tens pensat dir a la reunió? Ja que no hem tingut temps de parlar-ne abans, fora convenient que ho sapiguem abans de tenir-la. És, com tots sabem, molt important estar complementats en aquestes qüestions.

Llavors sí, es pot matisar o modificar; es pot acceptar o es pot rebutjar aquest punt o aquest altre; i, clar, fins i tot la meva assistència a la reunió és pot qüestionar i no veure-hi la conveniència d'assistir-hi, perquè s'ha fet prou visible la raó, que mostra, de la seva baralla, tots els pals i cadascuna de les seves cartes en joc.

No és que jo portés, a la reunió, el gra i els demés la palla; o jo més gra que palla o gra els altres, no!!. Tots, portem un percentatge variable de palla i gra (o, contràriament, estem ben fotuts), és en la complementarietat de l'equip que es pot confeccionar l'ordidura del sedàs que destria el millor gra resultant i possible i rebutja en bona mesura la palla.